El Punt Lila a Sala Apolo: Tres anys treballant per unes nits més segures

Des de finals de 2022, el Punt Lila s’ha consolidat com una peça clau en la lluita contra les violències sexuals i LGBTI-fòbiques a Sala Apolo. Tres anys després, fem balanç de la seva evolució, dels reptes que afronta i del seu impacte real en l’oci nocturn. 

Parlem amb Al Torres Cámara, psicòloga social vinculada a l'observatori conta la LGBTI-fòbia des de maig de 2024 i actualment responsable del Punt Lila de la Sala Apolo, al qual va començar a març de 2025.

Com ha evolucionat el Punt Lila des que es va posar en marxa fins avui? 

El Punt Lila va començar a finals de 2022 i, des de llavors, hi han passat quatre professionals diferents. El funcionament principal continua sent el mateix, especialment pel que fa a informes i gestió interna. El canvi més gran, però, l’aporta cada professional amb la seva perspectiva, sempre dins d’un marc comú basat en el consentiment, la prevenció d’agressions sexuals i LGBTI-fòbiques, i el protocol No Callem, en coordinació amb l’Observatori contra la LGBTI-fòbia. 

Quins canvis heu implementat al llarg dels anys per adaptar-vos a les necessitats del públic i del context social? 

L’evolució del Punt Lila també depèn del públic i del context. Per exemple, en festes com Milkshake, amb un públic més jove i grups grans, fem servir un joc de preguntes tipus trivial sobre sexualitat i història per generar converses. En canvi, a festes com Nitsa, és més útil portar material sobre exposicions, xerrades o activitats culturals per iniciar diàlegs i crear vincles amb els clients. 

Per què és essencial mantenir un Punt Lila permanent en espais d’oci nocturn com Sala Apolo? 

Perquè cal coneixement específic per actuar davant una agressió. No es tracta només de reaccionar ràpid, sinó d’actuar amb una perspectiva que busqui la transformació social. L’oci nocturn és un espai on sovint manquen codis clars sobre límits, especialment per la presència d’alcohol i drogues, i això s’ha utilitzat com a excusa per justificar conductes reprotxables. El Punt Lila ajuda a establir aquests codis i a fer que la nit sigui un espai més segur. 

Quins indicadors us confirmen que el Punt Lila té un impacte real en la reducció de violències? 

Internament, fem un recompte de les incidències i elaborem informes que enviem a Sala Apolo, cosa que permet observar l’evolució quantitativa de les agressions. Tot i això, la nostra tasca principal és actuar davant les agressions i oferir a la persona afectada informació, suport psicològic i recursos si els desitja. També fem una tasca preventiva quan detectem conductes que podrien escalar, i la nostra presència té un efecte dissuasiu. 

Segons les dades recollides, quines són les situacions més habituals que es detecten a la sala? 

Des que em vaig incorporar, el més habitual són agressions sexuals o sexistes en què un home envaeix l’espai personal d’una dona o grup de dones i insisteix de manera molesta per flirtejar, fins que la situació es comunica i intervenim. 

Com s’ha treballat per abordar-les? 

Sempre seguint el Protocol No Callem, respectem la voluntat de la persona afectada. Quan és viable, expliquem a la persona agressora el motiu de l’actuació. Sovint, la mesura sol·licitada és l’expulsió de la persona que ha agredit. 

Com es coordina el Punt Lila amb protocols com el “No Callem” i amb l’Observatori Contra l’Homofòbia? 

Actuem d’acord amb els principis d’ambdues entitats i derivem els casos pertinents. També mantenim una comunicació fluida davant situacions ambigües, complexes o urgents. 

Quins reptes teniu per seguir reforçant aquesta iniciativa en els pròxims anys? 

Davant l’increment de la polarització social i la legitimació de violències sexuals i LGBTI-fòbiques en alguns discursos mediàtics, és fonamental continuar amb una tasca pedagògica. Hem de fomentar el diàleg i establir codis que respectin la integritat de totes les persones, perquè Sala Apolo i qualsevol espai d’oci nocturn siguin llocs on ningú se senti amenaçat per existir dins la dissidència o conviure amb ella. 

Creieu que aquest model pot servir d’exemple per altres espais d’oci nocturn a Catalunya? 

No hi ha un model únic, cada espai té necessitats concretes. A altres ciutats europees, per exemple, els Awareness Teams tenen una perspectiva més preventiva. El que sí és clar és que cal personal format per atendre aquestes situacions. Però la nostra feina sola no pot abastar la complexitat del problema: si els espais d’oci contracten majoritàriament DJ’s homes, si no donen espai a dones, dissidències LGBTI o racialitzades, o si el personal té actituds discriminatòries, no parlarem mai d’espais segurs. Som una part petita d’un conjunt de mesures que s’han de prendre tant a nivell corporatiu com social.