Loyle Carner

"Liverpool i Tottenham no portaven ni 5 minuts disputant-se l'última Champions League quan Loyle Carner va sortir a l'escenari per actuar en la passada edició de Primavera Sound lluint samarreta retro de l'equip red. El raper anglès va acabar la nit al bàndol guanyador, tot i que sap perfectament que, de vegades, no cal quedar primer per guanyar: amb el seu primer disc, Yesterday's Gone (2016), no es va endur ni el Mercury Prize ni el Brit Award als que estava nominat. Tampoc li va fer falta. Qui diu que dels segons ningú se'n recorda? A Loyle li entra el riure quan sent això.

En realitat, li entra el riure per moltes coses. El tipus està content, se'l veu feliç, viu tranquil. Té tot el que vol. Cadenes d'or, litres de Dom Pérignon, una piscina amb una foto de la seva cara estampada al fons? No, home, no: Loyle és raper, però no és aquest tipus de raper. La seva vida, la qual va despatxant amb calma sobre algun matalàs jazz, puntuals accelerades funk i hip hop de guant blanc, és decorar la seva nova casa amb la noia a la que estima, sortir a passejar amb el seu gos per donar-li una volteta a alguna lletra que no acaba de sortir, anar a dinar els diumenges amb aquesta mare enrotllada a la qual hem conegut en el seu videoclip per You Don’t Know. No es pot demanar més. Bé, sí: dos discos de rap com dos sols? Doncs també els té. I només amb 24 anys que ja li han donat per fer cançons amb Jorja Smith, Sampha o Kate Tempest.

El segon, el recent Not Waving, But Drowning, el reforça en la primera línia de la resistència rap en temps de trap. No sembla preocupat per tendències perquè el que ell fa, explicar històries, mai deixarà d'estar de moda. Especialment si el narrador és bo: dóna gust sentir-lo, expliqui el que expliqui. Tu segueix parlant, Loyle, que aquí estem per escoltar-te fins que tu vulguis."