Metz

Passen els anys, ens fem grans, les modes van i vénen ... però Metz no cedeixen ni un mil·límetre en el seu discurs sonor: en el seu quart disc, Atlas Vending, publicat a finals de 2020 per Sub Pop, segueixen escopint cançons igual de furioses, descarnades i viscerals que les que ens van volar el cap en aquell debut homònim de 2012. O fins i tot més, per allò de relatar "la demolidora ansietat social, addicció, aïllament, paranoia generada pels mitjans i la necessitat imperiosa de deixar-ho tot enrere" que ens produeixen aquests temps que ens ha tocat viure, segons expliquen ells mateixos sobre el seu últim treball.

Això no vol dir que la seva música no admeti evolució, però si alguna cosa té clar el trio format per Alex Edkins, Hayden Menzies i Chris Slorach és que el seu compromís amb el soroll dissonant és indestructible. Digues-li hardcore, post-hardcore o noise, o millor no li diguis de cap manera perquè el que fan Metz beu de tots els referents del gènere (Fugazi, Shellac, Drive Like Jehu) però no sona a cap d'ells.

Sorgits d'Ottawa fa ja més d'una dècada, si la música de Metz ja era de les que guanyava una dimensió sencera en directe abans de tot això, no podem ni tan sols començar a imaginar el que suposarà el seu retorn l'any que ve, quan la catarsi, la comunió col·lectiva i els pogos cobrin encara més significat.

Així que val la pena començar el compte enrere per a la seva propera visita: tocaran el 21 d'abril a La (2) d'Apolo.