Patrick Watson

Hi va haver un moment, poc després del canvi de segle, en què la història de Patrick Watson s'escrivia a partir d'altres. El successor de Rufus Wainwright? El cantautor que ha guanyat el Polaris Music Prize com a millor disc canadenc de l'any a Arcade Fire i Feist amb Close to Paradise? L'amic de The Cinematic Orchestra? Però va arribar un altre moment, no gaire després, en què el seu relat de folk teatral es va tornar tan desbordant que va començar a ser només seu. O potser falta algú per romantitzar un passeig normal i corrent només perquè Lighthouse, Je et laisserai des mots o The Great Escape sonen als cascos?

Potser, de fet, ara sigui la història dels altres la que s'escrigui a partir de la de Patrick Watson. A uh oh, el seu vuitè àlbum d'estudi, Watson s'envolta de veus clàssiques (Martha Wainwright, MARO) i noves (Solann, Charlotte Oleena) per donar forma a un disc en què el canadenc explora aquests moments d'incertesa en què tot s'esfondra i el vertigen s'apodera de l'escena. Per a ell, un d'aquells moments va ser quan, a l'hivern del 2023, va perdre temporalment la veu –va estar tres mesos sense poder ni parlar–, cosa que el va portar a plantejar el seu nou disc d'una manera una mica diferent: convidant totes aquestes veus que li agradaria escoltar cantant les seves cançons. Un cop recuperat, va mantenir aquest plantejament i el va transformar en els duets que protagonitzen el seu primer treball des de Better in the Shade (2022).