Primavera Sound 2019: Lolina + Bea Pelea + Clara! + Linn Da Quebrada + Mina

Des dels seus temps com a meitat de Hype Williams, el fumadíssim projecte dub que formava amb Dean Blunt, la figura d’Inga Copeland ha estat un misteri. Ni tan sols n’hi ha constància del seu nom real, ni tan sols hi ha constància que ella sigui real. La seva reencarnació és Lolina, àlies amb el qual segueix a la gresca amb el format tradicional de cançó. La seva proposta, una mena de trip-hop deformat, es mou als marges, més enllà del que coneixem. Un fascinant mètode d’assaig i error en el qual sembla buscar, senzillament, la millor errada.

Ni rams de roses, ni bombons. Siguem seriosos, si us plau. A Bea Pelea el que li desperta el seu costat més romàntic és el reguetón i el que l'envolta. La granadina ha sabut filtrar els sons dels quals es va envoltar en la seva infantesa durant la seva estança a Mèxic i Guatemala (salsa, cúmbia, dembow) per convertir-los en tendres cartes de (poli)amor, encara que una cosa acabi portant inevitablement a l'altra. "Tú sabes, bebé, que en el amor a veces se gana, a veces se pierde", sona a "Sé que me buscas". Passi el que passi, nosaltres sempre guanyem mentre segueixi bolcant el seu diari a la pista.

Clara Sobrino –en art, Clara!– és alguna cosa semblant a una doctora honoris causa del reggaeton. Una precoç figura d'autoritat a l'escena gràcies a la sèrie de mixtapes "Reggaetoneras", on enllaça prehistòria, present i futur de la presència femenina en el gènere, fulminant tòpics sobre què és i què representa el mateix. Finalment, el 2018, Clara! s'ha decidit a passar a l'altra banda del mirall i inscriure la seva veu i visió en l'estil, aliant-se amb Maupa Mazzochetti al 12" "Meneo". A les seves mans, la inclemència rítmica del reggaeton s'escora en els veïnatges de l'EBM, mentre que la recitació adquireix una claredat distant que talla en sec amb tot residu matxirulo: "Si te acercas, me escabullo / Si me tocas, te aniquilo / de un chasquido te fulmino / Si me buscas, te destruyo".

Prou de fal·luscentrisme i tabús amb la sexualitat i el cos. Tots som cossos polítics. Ja n'hi ha prou, d'homes cis heteros blancs enamorats d'ells mateixos. Només faltaria que Linn da Quebrada, qui ha patit a les seves pròpies carns la pobresa, el racisme, l'homofòbia, la transfòbia, el masclisme i inclús un càncer sense haver fet la trentena, tingui ara que aguantar les teves ximpleries. A més, està concentrada difonent per tot el món el seu desbordant "Pajubá", un àlbum visual fruit del crowdfunding que desgrana les seves fogonades amb sensacionals clips com si es tractés del "Lemonade" d'una Beyoncé carioca. A cop de favela funk i balls obscens, el seu és un tret precís a les arrels més profundes de l'heteropatriarcat, que s'ensorra al pas dels seus talons. Del machirulisme se surt, del seu afro-funk vogue no.

Sempre havíem cregut que Mina només n'hi havia una —la Tigressa de Cremona, és clar—, però a partir d'ara també identificarem aquest nom com el de la productora britànica que es va formar punxant afrobeat, dancehall i sabors tropicals en festes subterrànies, per després fitxar per Enchufada i llançar una sèrie d'EPs i singles en els quals col·labora amb vocalistes de diferents nacionalitats; composicions que Mina converteix en la columna vertebral d'unes sessions tremendes, en les quals busca treure els colors als ritmes del voltant del globus.