Primavera Sound 2019: Agost + The Beths + Amyl & The Sniffers + cupcakKe + Dj Coco

“Ei, anem cap a aquell escenari que el que està sonant sona mil a Animal Collective”, va dir l’electrònica. “Però tu estàs fatal, que no veus que són Beach House?”, va dir el dream pop. “No teniu ni idea, això ha de ser Slowdive”, va saltar retronant el shoegaze. Des de l’escenari els van sentir Agost i van somriure, perquè aquest trio de Barcelona és l’únic que sap que tots tres tenien raó. Sonen a tot això perquè tenen capes per donar i per vendre des que van debutar en curt i, sobretot, amb el llarg que acaben d’empacar per a Hidden Tracks. L’han presentat amb "Heh", batejat com el déu egipci de l’espai infinit, i aquesta i no una altra és la definició que trenca la baralla sobre què o com és la seva música: infinita, espaiosa i divina.

Menja més fruita. No deixis en vist aquell noi que vas conèixer l'altra nit, de debò, veuràs que val la pena. Truca més la teva mare. I escolta The Beths. Això és el que li diria el teu "jo" del futur al teu "jo" d'avui o, com a mínim, del "jo" que entri el pròxim maig al Parc del Fòrum. Perquè és un grup amb formació jazzística que baixa al fang per fer pop-punk amb cuques de llum. Perquè són de Nova Zelanda i encara que això ens agafi lluny de tot, veuràs que et queden molt a prop. I perquè arribarà aquell dia en el futur en el qual t'adonaràs que vas perdre massa temps sense ser feliç perquè no vas escoltar la música adequada. Creu-nos, t'autodonaràs les gràcies per haver deixat entrar a la teva vida la llum contagiosa i la vibra de The Beths... i truca la teva mare, redéu.

On eres al 77, Amy Taylor? Doncs la llenguda cantant d’Amyl & The Sniffers ni havia nascut! I Déu n'hi do els anys que faltaven encara (va néixer el… 1996). Ben mirat, en aquelles dates tan assenyalades els seus pares eren només uns marrecs que, a més, no escoltaven punk rock, sinó AC/DC i Fleetwood Mac. Tot i això, quan ens cauen damunt els deu gargalls enrabiats de Big Attraction & Giddy Up podríem arribar a pensar que Amy ha compartit local d’assaig, escenari i festes de pijama amb Poly Styrene, Ari Up i Ana da Silva. Així de brit-punk de soca-rel sona el seu repertori. O, fins i tot millor, així d’aussie-punk, que per alguna cosa són australians i també resen a The Saints, The New Christs i The Birthday Party.

Diu tot el que li surt del peluix per a escàndol i rubor de pusil·lànimes. Tot i que, ben mirat, fins i tot el raper més mascle i groller s’arronsa com una cuca al seu costat. Quan cupcakKe deslliga la seva llengua, posa't a cobert. Es bruta i xarona fins a treure't els colors. També és ràpida i enginyosa. Perquè això seu no té valor només per la seva sorprenent facilitat per trobar mil i un sinònims pels seus genitals (el més tronat de tots: Garfield). cupcakKe és una de les millors notícies que podrien passar-li a l'hip hop actual perquè ha autoeditat dos discos espatarrants l'any 2018: "Ephorize" i "Eden". Tan divertits, rotunds i plens d’idees com els de Missy Elliott en la seva bona època. Tot i que, comparada amb ella, Missy era una carmelita. I Lil’ Kim, una ursulina. No exagerem perquè… no fa cap falta: cupcakKe és una exageració ella mateixa.

A Primavera Sound només hi ha una constant: el canvi. I per això, ni tan sols coses com la tradició de tancar el festival celebrant la vida amb DJ Coco són immutables. Però, no havíem quedat que el festival acaba diumenge al pas dels valents i valentes a Apolo, i no al Fòrum? Doncs efectivament, el canell més lleuger als plats de l’indie patri complirà amb el ritus de pas un any més i amb un gir afegit: l’últim serà el primer, però per primer cop serà l’últim de veritat. Ens hem explicat? Esperem que sí, encara que no sigui necessari: hi ha moments que no cal explicar-los perquè s’entenguin. Només viure’ls. Prou bé que ho saps.